INVESTIDURA CATALUÑA TURNO MIQUEL ICETA

Miquel Iceta i Llorens

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats; senyor president de la Generalitat en funcions,  membres del Govern en funcions, senyor candidat. Bon diumenge. (Rialles.) Vull que les meves primeres paraules siguin una mostra de solidaritat i de compromís amb la gent de l’Ebre, en defensa del riu, que efectivament és vida, que és passat, present i futur, no només de les Terres de l’Ebre sinó de tot Catalunya. Solidaritat i compromís contra el Pla de Conca de l’Ebre aprovat divendres pel Govern en funcions del Partit Popular.

La primera consideració que volia traslladar-los és que faríem un mal servei al país si ens prenguéssim aquest debat com una mena de tràmit burocràtic que cal passar de forma ràpida i matussera. Podríem donar per reproduïts els arguments del primer debat d’investidura i prendre acta de l’acord anunciat ahir per un tuit del president de l’Assemblea Nacional Catalana i explicat després pel president Mas.

Però no és així, no ha de ser així. La decisió d’investir o no el candidat que se’ns presenta com a cent trentè president de la Generalitat de Catalunya l’ha de prendre aquesta cambra després d’un debat en què quedin clares les intencions polítiques del candidat, els seus compromisos solemnes i... en què els diferents grups de la cambra fixem les nostres posicions al respecte. Espero que no em diguin que això són subtileses tècniques.

A Catalunya tenim –o potser cal dir teníem– el bon costum de fer les coses bé. No només amb respecte formal de les normes sinó amb una certa ambició d’excel·lència. Certament, les coses han anat com han anat, i de vegades cal ajustar-se a la realitat del possible, que no sempre és l’òptim. Però a mi m’hagués agradat més que les consultes als grups de la cambra que havia de realitzar la presidenta del Parlament s’haguessin fet com cal, és a dir, com es van fer abans del primer debat d’investidura.

Que la Junta de Portaveus no s’hagués celebrat tot just abans de començar el Ple, es podia haver fet aquest matí. I, posats a fet, que no haguéssim hagut d’esperar al darrer minut, al darrer segon, com qui diu, per mantenir aquest debat. En tot cas, cap ni una d’aquestes consideracions no treu ni legitimitat ni importància al debat que celebrem. Celebrem aquest debat en aplicació del Reglament de la cambra, recordem-ho. Perquè es van celebrar unes eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre, unes eleccions emparades i regides per l’Estatut de Catalunya i la Llei orgànica del règim electoral general, emparats tots dos en la Constitució espanyola.

Els recordo això, precisament, perquè ningú no oblidi que les decisions d’aquest Parlament són legítimes i democràtiques si s’emparen en la legalitat vigent. Si no, no ho són. Es tracta, afortunadament, d’una legalitat que estableix mecanismes per a la modificació de qualsevol norma, sigui quina sigui la seva importància, incloenthi, és clar, la pròpia modificació de la Constitució i l’Estatut que ens emparen a tots i que van ser referendats per la ciutadania de forma ben àmplia. Abans d’entrar a valorar la intervenció del candidat i de demanar-li algunes precisions sobre les intencions que ha exposat davant la cambra, voldria fer algun comentari sobre el temps transcorregut des del 27 de setembre fins ahir.

Han estat tres mesos i mig que han posat en relleu algunes dificultats que no podem deixar d’assenyalar. La primera té a veure amb les diferents lectures que fem tots plegats del resultat electoral. Saben des del primer moment quina és la nostra. Des del nostre punt de vista, el resultat electoral habilita a formar un govern amb el recolzament de la majoria independentista sorgida de les urnes, però no habilita en canvi aquest govern a emprendre un camí unilateral ni il·legal d’independència.

Des del nostre punt de vista, vostès no van guanyar el plebiscit sobre la independència en els mateixos termes en què vostès el van plantejar. Per a il·lustrar aquesta idea, i com a cita d’autoritat, i per deixar clar que no és una opinió només d’una part, els cito una frase de l’article d’avui mateix a La Vanguardia, de Francesc-Marc Álvaro, per cert autor del llibre Per què hem guanyat?, vull dir que no hi ha dubte dels que ell pensava que havia passat el 27 de setembre. Aquest fragment diu el següent, literalment, i cito: «Més enllà d’aquest nou gir de guió, els partits independentistes i les entitats que els acompanyen s’equivocarien si no assumeixen de manera adulta que el procés necessita més múscul i menys velocitat.

Ha de canviar el ritme i ha d’eixamplar la base social partidària de la secessió, perquè un quaranta-vuit per cent és una xifra molt important, però insuficient per saltar la paret». Acaba la cita. Tornaré sobre aquesta qüestió una mica més endavant. Fa quaranta-vuit hores se’ns va dir que la Presidència de la Generalitat no s’havia subhastat i que el procés no podia seguir sobre la base d’exclusions. La nostra impressió és que la subhasta, lamentablement, s’ha produït, i que s’han produït exclusions, d’això no pot haver-hi cap dubte: les del president en funcions, les d’Artur Mas, i sembla que les d’alguns diputats i diputades de la CUP.

Certament, no és ben bé una subhasta del peix. Recordo molt bé haver acompanyat el meu avi a la subhasta del peix al port de Palamós i allà jo no hi vaig entendre re. En canvi, en aquest cas, jo crec que tot ha estat tan transparent i tan clar que ho hem entès tots. Ha estat una subhasta, i ho dic amb respecte, amb carinyo, però ho hem vist així, almenys. Vull deixar ben palès que en absolut discutim ni la majoria de setanta-dos diputats que avui segons sembla investirà el candidat, ni la capacitat de Junts pel Sí i de la CUP de posar-se d’acord en els termes que lliurement estableixin. Ara bé, trafegar amb diputats d’un grup a l’altre i promoure renúncies de diputats i diputades que van ser elegits per la ciutadania ens sembla democràticament objectable.

Si ho volen, lleig. I ens va alarmar especialment la declaració del president Mas quan va dir que la negociació amb la CUP havia proporcionat a Junts pel Sí allò que les urnes els havien negat; va dir: «Hem corregit allò que les urnes no havien decidit». És altament inquietant, o potser no, potser senzillament el president Mas va dir «A través d’un acord hem assolit un suport de majoria absoluta, o similar, que les urnes, efectivament, havien distribuït entre dos grups». Pot ser una de... jo sempre m’inclino per les interpretacions benèvoles, ja em coneixen vostès... (Rialles.) Però ens va semblar inquietant. El que surt de les urnes surt de les urnes, i no es pot alterar, a menys de tornar a les urnes, des del nostre punt de vista.

Però té a veure  també amb la lectura dels resultats, a les que ja m’he referit, i que tornaré a fer-ho més endavant. En tot cas, i segons sembla, aquells i aquelles que li havien dit al president Mas «president, posi les urnes», ara sembla que li han dit «president, abans que tornar a posar les urnes fes el que calgui». És una manera. I finalment el que ha calgut, sembla, per decisió d’ell, és desplaçar-lo i segons sembla desplaçar també alguns diputats de la CUP.

Repeteixo, no nego cap legitimitat al seu acord, en absolut. A més, ho he dit en moltes ocasions, la repetició d’uns comicis és el darrer recurs. I posaria, hagués posat en evidència, un fracàs de la política que semblaria dir-los als ciutadans: «Torneu a votar, que no ens ha acabat d’agradar com ho vàreu fer».

Certament, en el cas que ens ocupa el bloqueig que s’havia produït era responsabilitat única de dues forces polítiques que no van voler explorar altres escenaris –altres escenaris d’acord–, impulsades per una lectura que, ho torno a repetir, nosaltres jutgem equivocada, dels resultats electorals. Com que vostès, independentistes, només veien possible posar-se d’acord entre vostès, i la CUP no acceptava la presidència d’Artur Mas, ell ha hagut de cedir, cercant a canvi alguna garantia d’estabilitat i alguna renúncia, segons sembla, de la CUP.

Ja veurem com funcionarà tot això, nosaltres no..., en fi, por sus actos los conoceréis, diríem; nosaltres ens esperarem a veure-ho. En tot cas, sembla clar que amb aquesta investidura es dóna o es pretén donar continuïtat al procés i es dóna temps a refundar Convergència, que, si no ho vam entendre malament, serà una de les dedicacions –una– del president en funcions. Tot això si no ho hem entès malament.

Però, les negociacions d’aquests tres mesos i mig em porten també a compartir amb tots vostès una preocupació: en tot aquest temps, Junts pel Sí i la CUP no han dialogat amb altres grups per explorar acords de legislatura, al menys, que jo sàpiga; o, en tot cas, no ho han fet amb el nostre. Hi tenen dret, només faltaria, però el que hauríem de pensar és si això és el més convenient per al país, i aquí és on probablement discrepem. Estem davant d’una majoria independentista, que investirà un president independentista per formar un govern independentista al servei de la causa independentista, prescindint de la representació i defensa del conjunt de la ciutadania catalana? Ho formulo com a pregunta.

Al darrere d’algunes posicions, no vull dir que siguin les del candidat, que en aquest sentit, no ho han estat, sembla amagar-se el vell dimoni de la política catalana de separar els catalans entre bons i dolents: bons serien els que estan a favor del procés dirigit per Junts pel Sí i la CUP, i dolents seríem tots els altres. Una mica trist, perquè a la llista de traïdors em posaven tercer: primer traïdor, deien, la CUP –bé, no, ara no–; segon, Catalunya Sí que es Pot; tercer, el PSC.

Bé, reclamo un ex aequo, però. (Rialles.) Jo espero que no sigui aquest esperit de divisió entre bons i dolents, entre el bé i el mal, el que inspira l’acord que els ha portat avui aquí amb un candidat a la Presidència de la Generalitat. I espero, encara més, que aquest no sigui el tarannà de la Presidència que exercirà en Carles Puigdemont, si obté la confiança de la cambra. La seva obsessió per blindar la majoria de l’acord per, d’alguna manera, limitar el paper de la CUP, que no podrà votar de determinades maneres, anuncia un corró parlamentari? O no?

Ja saben que sempre em poso en el positiu. Potser no. Però vist des de l’altre cantó de la cambra, sembla que vostès han decidit no atendre cap plantejament ni proposta dels grups que representem el 52 per cent dels catalans. Ho sembla, si m’equivoco seré l’home més feliç del món, perquè com vostès saben, si jo he vingut per alguna cosa a fer política és a pactar i, per tant, si hi hagués oportunitat de pactar coses, doncs, jo seria molt feliç.

Però, més seriosament, el respecte al pluralisme obliga a practicar el diàleg amb l’oposició, a no bloquejar per sistema les seves iniciatives, a debatre les seves propostes de forma constructiva. Estaran d’acord amb mi –espero– que el respecte a les minories no es limita al dret a queixar-se i a discrepar i menys si representen la majoria dels catalans, com és el cas i ha estat recordat per la senyora Arrimadas fa un moment.

Per tant, senyor candidat, i si m’ho permet, des d’una confiança que encara no ens tenim però que espero que adquirirem, jo li reclamo que escolti i treballi també el 52 per cent dels catalans que no van votar ni Junts pel Sí ni la CUP, el 52 per cent dels catalans i les catalanes que no comparteixen els seus plantejaments ni el seu full de ruta. També fóra bo sentir algun compromís del senyor candidat sobre la necessària desgovernamentalització dels mitjans de comunicació públics, que no ho són sols dels processistes, sinó que pertanyen a tots els catalans i les catalanes.

Li faig un comentari, però –amb un to menor, perquè tampoc veig que hi hagi mala intenció– quan el candidat se’ns adreçava i ens descrivia la seva visió del país, parlava de la bona gent que s’havia mobilitzat. No seré jo qui dubti del caràcter de bona gent dels mobilitzats, però espero que ell tampoc no sigui qui dubti del caràcter de bona gent dels que hem assistit com a espectadors a les mobilitzacions i algunes vegades, doncs, ens hem vist molt marejats per un procés que ha donat moltes voltes i que, efectivament, quan algú evocava la figura del sant Job, doncs, jo també l’he entès perfectament, perquè, vist des de fora, el procés de vegades s’ha fet molt feixuc.

Miri, senyor candidat, la Presidència de la Generalitat és una institució del país, una institució al servei de tota la seva gent. I és molt important conèixer quina és l’opinió sobre la concepció de la Presidència de la Generalitat que té el candidat que avui se sotmet aquest debat d’investidura. I això em permet entrar ja al contingut concret de l’acord, o si ho volen d’una altra manera als compromisos que avui pren solemnement davant del Parlament el candidat a la Presidència de la Generalitat. I li formulem algunes preguntes ben concretes, senyor candidat.

La primera: considera vigent la declaració aprovada el proppassat 9 de novembre i que va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional per unanimitat? Pensa desenvolupar-la, situant les institucions catalanes fora de la llei? Creu que hi té dret? Els vull recordar l’opinió al respecte de dos dels principals diaris catalans –dels dos principals diaris catalans. L’editorial de La Vanguardia parlava de –cito literalment–: «Declaració unilateral d’independència encoberta».

I denunciava que el text –cito literalment–: «No només xoca amb la constitució vigent, sinó que se situa al marge de l’ordre europeu» –acaba la cita–, i qualificava la jornada en què es va aprovar aquella declaració de –cito literalment–: «Petita, trista i desmanegada simulació del 6 d’octubre de 1934» –s’acaba la cita. En coherència amb aquesta anàlisi, el primer diari de Catalunya demanava una rectificació urgent. L’altre gran diari del país, El Periódico de Catalunya, tampoc amagava la seva preocupació en el seu editorial del dia següent, on s’afirmava que –cito literalment–: «El Parlament se situa al marge de qualsevol regla del joc democràtic i no pot trobar la comprensió de ningú en el conjunt d’Espanya, a la Unió Europea, ni a la resta de la comunitat internacional» –tanco cometes, acaba la cita. 

He fet aquestes dues cites perquè vegin que no són unes opinions, diríem partidistes, sinó que són de dos diaris importants del nostre país, per cert, fets aquí, no escrits a Madrid, una cosa que surt de la societat catalana. I des d’aquesta preocupació, hi insisteixo, senyor candidat, vostè considera que aquella dissortada declaració segueix vigent?

Pensa desplegar-la amb decisions de Govern? I em permeto de preguntar-li, senyor candidat, seguint aquest fil, si la seva investidura té com a base l’anomenat «Acord cap a la independència» –que ens vam haver de llegir, coses de seguir el procés–, que Junts pel Sí va sotmetre a... consideració de la CUP. És aquest el seu pla de Govern?

Espero amb interès la seva resposta, tot i que és veritat que en la seva intervenció d’avui, vostè s’ha cenyit, m’ha semblat, al programa electoral de Junts pel Sí i els compromisos que pretenia adquirir davant la cambra el molt honorable Artur Mas, però vull formular-li expressament aquesta pregunta. És a dir: el pla del Govern que vostè pretén constituir es basa en l’acord cap a al independència que vostès van plantejar a la CUP, per assolir el suport de la CUP a la investidura d’Artur Mas? La base d’aquest acord és precisament la declaració del 9 de novembre i jo ja els vaig formular, en el moment que es va adoptar aquella declaració, si els preguntava si han pensat en els costos i les conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei.

Ho dic –i em repeteixo– perquè alguns d’aquests costos i d’aquestes conseqüències no només recaurien sobre vostès, sinó que podrien recaure sobre el conjunt de la ciutadania. I vull dir-los clarament que en la nostra opinió vostès no tenen dret a situar les institucions fora de la llei. Vull dir-los que, a més d’il·legal, no tenen cap mandat democràtic per donar un pas d’aquesta transcendència i que si de la seva actuació concreta se’n derivessin les lògiques conseqüències de situar-se fora de la legalitat i de l’estat de dret, no podrien trobar en el nostre grup ni comprensió ni solidaritat.

Algunes preguntes concretes més, senyor candidat, perquè no m’ha semblat escoltar-lo, en la seva intervenció. Estem davant d’una legislatura que només durarà divuit mesos o similar? Se sotmetrà vostè a una qüestió de confiança en el decurs del segon semestre del 2016, d’enguany? Seguirà el seu Govern els principis, pautes i terminis del procés constituent contingut en l’anomenat acord cap a la independència? Crearà, en el si del Govern de la Generalitat, la Comissió de Govern d’Economia i Ocupació, la Comissió de Govern d’Afers Exteriors, Institucionals i Transparència i la Comissió de Govern per l’estat del Benestar?

Hi haurà una o vàries vicepresidències, en el seu Govern? hi haurà conseller o consellera en cap? Li faig aquestes preguntes i li demano aquestes precisions en la mesura en que algunes d’elles estaven contingudes en la proposta de l’anomenat acord cap a la independència i perquè vostè pugui donar compte a la cambra si aquests són elements que ja han estat acordats en les negociacions prèvies a la investidura, perquè repeteixo, només els compromisos presos solemnement davant la cambra tenen força per ser després exigits, el candidat si obté la investidura.

D’altra banda, vull aprofitar per assenyalar una gran coincidència de fons amb plantejaments del pla de xoc social, que no sé si també formarà part o no del seu pla de Govern, però que estava contingut en l’acord cap a la independència, tot i que, com vostès mateixos deien, els considerem insuficients davant d’una situació d’emergència social, que vostè també ha reiterat i el que aprofito és per lamentar que aquests elements, aquestes mesures, aquestes lleis, aquestes actuacions no s’haguessin posat en marxa abans i que entendran que nosaltres estarem molt atents al seu compliment, en els continguts i terminis que vostès mateixos van acordar.

Perquè clar, si ho van acordar perquè ho creien possible, no entendríem que davant d’una emergència social com les que tots compartim que existeix, ara no es prenguessin aquestes mesures. Aprofito per dir-li que, ja ho sabem que és complicat, amb intervencions, diguem, d’una durada raonable, que no hi haguessin, en la seva intervenció inicial, mencions als joves del nostre país, a les dones del nostre país, a la violència masclista.

És veritat que també la senyora Arrimadas li ha retret, doncs, una manca de referència a la lluita contra la corrupció, si bé vostè, potser considera que el seu compromís en favor de la transparència ja incloïa aquestes qüestions, però, en fi, això només vostè ho pot dir i, per tant, a la seva resposta ens atindrem. En tot cas, senyor candidat, i com no apreciem cap diferència entre el plantejament que ens fa avui i el que ens feia l’anterior candidat de Junts pel Sí, i això fa que no sigui una qüestió de persones, sinó de plantejament polític de fons, li donem la  mateixa resposta que vàrem donar a l’anterior candidat de Junts pel Sí, les nostres tres negatives, no a la independència, no a la il·legalitat, no a la seva investidura.

Nosaltres creiem que Catalunya necessita estabilitat, bon govern i capacitat de negociar i la seva proposta, des del nostre punt de vista, no ho garanteix. És veritat que potser el temps desmentirà aquest pronòstic negatiu, tant de bo, perquè en el cap, en la voluntat de tots nosaltres el primer que hi ha d’haver és el país i la seva gent, i per tant, tant de bo ens equivoquem. En tot cas, reiteraré per la cambra, un cop més, quines són les prioritats que el Grup Socialista entén que haurien d’informar l’acció de Govern, els temes en els quals poden comptar amb la nostra col·laboració lleial si abandonen el full de ruta rupturista, unilateral i il·legal que coneixem.

La primera prioritat, i vostè n’ha parlat en el seu discurs, en termes que podem, a grans trets, compartir, la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball. Un procés que requereix de concertació amb sindicats i organitzacions empresarials, un procés que requereix d’estabilitat política, de governs coherents i cohesionats i, sobretot, un procés que no pot posar en risc, ni per un segon, la nostra continuïtat a la Unió Europea i l’eurosistema. Aprofitar l’enorme potencial de l’economia catalana, d’empresaris, empresàries, treballadors i treballadores, dels seus emprenedors i emprenedores, dels autònoms i les autònomes, dels investigadors i investigadores, de la gent innovadora, dels creadors i les creadores culturals i les indústries amb ells associades.

Cal reformar de veritat el Servei d’Ocupació de Catalunya, des del nostre punt de vista encara s’hauria d’anar més enllà, dotant-lo de més recursos i de més professionals per ferlo encara més eficaç en la seva funció d’acompanyar les persones que han perdut la seva feina, moltes de les quals requereixen d’un profund reciclatge professional i d’un esforç de motivació personal. Mesures de xoc contra l’atur juvenil, l’exili juvenil i l’atur de llarga durada dels majors de quaranta-cinc anys i una atenció especial a les mesures en favor de la sostenibilitat i de la transició energètica.

La segona prioritat és la defensa de l’estat del benestar, de les polítiques públiques, dels serveis públics de sanitat i educació, amb plans de xoc contra les llistes d’espera amb recuperació del poder adquisitiu dels professionals, la seva valorització, evitant qualsevol desviació de recursos cap al sector privat amb un pla de rescat ciutadà envers les persones i les famílies més vulnerables, amb un compromís de pobresa zero que tingui els infants com a la primera de les seves prioritats, com d’alguna manera el pla de xoc al que abans m’he referit planteja.

Col·laborant, com vostè ha dit, amb els ajuntaments, perquè puguin desenvolupar eficaçment la seva tasca insubstituïble i per això convé que la Generalitat els pagui els deutes contrets i pendents. La tercera prioritat, el combat contra la corrupció i contra el frau fiscal, la regeneració de la nostra democràcia, l’apoderament ciutadà, la vitalitat associativa, la transparència i el compromís d’un funcionament diferent dels partits, d’un finançament ètic dels partits i les seves fundacions, d’un sistema electoral que sigui més proporcional i que acosti els electes a la ciutadania.

Vostè ha parlat de llei electoral, que és una assignatura que tots plegats tenim pendent i, per tant, compti amb la disposició del nostre grup a participar de forma ben activa en la recerca d’una llei electoral catalana. I quarta prioritat, resoldre el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Jo pensava que aquesta..., en fi, sóc ingenu, pensava que aquesta expressió seria només per mi, seria per sempre, però després de seguir amb molta atenció la campanya desplegada per Francesc Homs a les eleccions generals, doncs, renunciant a cobrar drets d’autor, però el camí del diàleg, la negociació i el pacte exigeix de disposició, de voluntat i probablement, de descarregar de paraules, de papers i de fets algunes coses produïdes des de les institucions catalanes.

És veritat que, des del nostre punt de vista aquest diàleg hauria de culminar amb una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum, però és veritat que hi ha altres coses, que potser algunes d’elles són, fins i tot, prioritàries des del punt de vista de la seva urgència: la revisió del model de finançament o la llarga llista de vint-i-tres temes pendents que el president Mas va deixar sobre la taula del president Rajoy i que el president Rajoy ni tan sols va contestar. Sembla que el president ens va dir una vegada que teníem una i mitja, si no recordo malament.

Doncs, en fi, vol dir que en queden moltes i moltes per explorar i efectivament, això depèn fonamentalment de l’actitud, la disposició del president de la Generalitat. És molt diferent anar a negociar la independència, possibilitat, o anar a negociar acords més, diríem, factibles. En tot cas, això és una responsabilitat que a vostè correspon. Per cert, i com sempre, aprofito per recordar-li que vostè és el  representant ordinari de l’Estat a Catalunya, si és investit president de la Generalitat, la qual cosa li comporta, també, unes determinades obligacions de respecte a la legalitat, a l’estat de dret i a les institucions de l’Estat que convé que no oblidi.

Nosaltres no creiem que es pugui deixar tot pendent a aquell gran dia en que ingressarem per la porta gran a l’Arcàdia feliç que vostès ens han promès des de fa ja bastant de temps. Cal treballar des d’ara, conscients que la col·laboració entre institucions ens fa avançar i ens fa avançar més de pressa que des de la lògica de la confrontació i més encara si algú s’entesta a desconèixer la legalitat, la qual cosa ens privaria de la legitimitat necessària per exigir i per negociar en defensa dels nostres interessos.

Crec, tant de bo m’equivoqui, que el camí que dibuixem és un camí totalment diferent al que vostè ens proposa, cosa perfectament legítima i perfectament comprensible en democràcia. Però, repeteixo, i ja no ho faré més perquè vaig acabant, que la majoria que han obtingut els habilita per governar, però no per perseguir la independència exprés i menys encara si volen fer-ho per la via de desconèixer la legalitat. En aquest camí no ens hi trobaran, millor dit, ens hi oposarem de forma aferrissada en defensa de l’interès de Catalunya i de tota la seva gent.

Permeti’m, en tot cas, senyor candidat, que li desitgi, si obté la investidura, encert en la seva tasca. Jo no sóc dels que desitja sort, bé, de vegades ho fas perquè és com una fórmula, però si ho deixem tot a la sort, tal com anem, potser que hi posem una mica d’encert. I per dir-li, i aquí entendré que algú digui que escombro cap a casa, que només trobarà l’encert si treballa per tots els catalans i les catalanes i no només per aquells i aquelles que comparteixen legítimament el seu ideal d’independència. Senyor candidat, li caldran coses que ara li diré, que no vull dir que no tingui, dic que li caldran, si va equipat en aquest terreny molt millor per a vostè i per tots. Li caldrà seny, serietat, calma, prudència i humilitat. Això és el que convé a Catalunya, també la tenacitat i fermesa que els seus amics ja li donen per descomptada. Els que vulguin de veritat servir al país sempre, sempre, ens tindran al seu costat.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats. (Aplaudiments.)

Miquel Iceta i Llorens

Gràcies, presidenta. Molt breument. El candidat d’alguna manera em retreia que m’hagués adreçat al president en funcions, però és que jo ja me la temia, aquesta. En l’anterior debat d’investidura ja li ho vaig dir: «Depèn de com acabi això, trobaré a faltar els debats que teníem.»

I, potser per això, m’he deixat endur. Però, vull dir-li una cosa, aprofitant això i, potser, aprofitant, fins i tot, que no hi és. (Rialles.) Ah, per fer... (Aplaudiments.) És que ara..., ara semblarà… (aplaudiments), ara semblarà que ho dic per quedar bé, perquè està al davant. (Veus de fons.) No, no només que no se’n va, sinó que..., jo els volia dir, i [aprofitar]... Fitxer 17 ...que no hi era?

Per dir que es pot establir una relació de confiança, malgrat una profunda discrepància política. I que jo, amb la meva relació amb el president, he  descobert això, que era una cosa que desconeixia, francament. Perquè no m’havia trobat en aquesta situació. I això és el que volia dir, i per tant no volia deixar-lo de citar. Després m’ha criticat les meves cites.

Miri, li diré una cosa que no voldria semblar però les meves lectures són més àmplies que les meves cites. I dir-li que jo cada dia llegeixo vuit diaris. Sobre el que... Vuit, bé, «llegeixo» potser és molt dir. Fullejo. Vuit diaris. I que, referides a la declaració d’independència, hi havia dos diaris que van editorialitzar a favor i sis que ho van fer en contra. Però d’aquests sis que ho van fer en contra, jo només he volgut triar els diaris, diríem, catalans.

Per això o perquè volia donar suport amb un argument. Com he triat també el senyor Francesc Marc Álvaro per falcar un argument. I aprofito per repetir, un 48 per cent és una xifra molt important però insuficient per saltar la paret. Jo també ho crec. Vostè se m’enfada o se m’ha fet l’enfadat, en el sentit de dir: «Com pot dubtar que jo treballaré per tothom?» Miri, jo de vostè no puc dubtar perquè... El que sí que li dic és que el procés d’aquests tres mesos i mig, d’unes negociacions que no han volgut estendre a d’altres, han portat a la sensació que aquí només s’hi juga entre els que estem a favor del procés, el que pensin els altres no ens importa.

I això em preocupa. Això és el que vull dir. Ara, vostè em diu: «Com pot dubtar-ho? Jo no sóc així i jo faré les coses per manera que tots els catalans es puguin sentir representats i escoltats pel que representa la presidència». Moltes gràcies. I li podré dir «president», i a més estar content de fer-ho. Algunes preguntes no m’ha contestat, però jo interpreto. Jo li he preguntat: «L’acord cap a la independència és el seu pla de govern?» No m’ho ha dit. Interpreto que no. «N’hi ha per divuit mesos?»

Vostè m’ha contestat: «Poden ser menys». Interpreto que divuit mesos és el màxim, també la portaveu de la CUP hi ha fet referència. De la qüestió de confiança, no n’ha parlat. Suposo que això era un requisit per la investidura d’Artur Mas. Com no s’ha produït, també això ha desaparegut de l’horitzó. Ho dono per fet, no m’ha contestat. Procés constituent. Miri, a nosaltres del procés constituent ens preocupa una cosa, que es vol desenvolupar a partir d’una assemblea constituent que no és aquest

parlament, i per tant pretenent, d’entrada, derogar allò que estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya sobre la preeminència del Parlament de Catalunya en el sistema institucional català. Nosaltres no hi estem en absolut d’acord. Vostè no hi ha fet referència, però és una reflexió que vull deixar clara aquí. Li he preguntat algunes qüestions relatives a l’organització del govern, que vostè no ha contestat. Dono per fet que no ha volgut contestar i està en el seu dret. Ho sabrem pels decrets, que si és investit haurà de signar demà, però ens hagués agradat saber si alguns dels elements que han estat abocats en aquest llarg procés negociador es donaven ja per fets o no.

Però com només vostè pot contestar aquesta pregunta i no ho ha fet, doncs... Sobre el tema de complir la llei. Perdó, sobre el tema d’encaixar. Encaixar vostè ho ha interpretat com forçar. Però recordi que en català també parlem d’una encaixada de mans. Per tant no necessàriament ha de ser una altra cosa. I per tant hi ha moltes maneres d’encaixar i hi ha una més feliç. Sobre que no es situarà fora de la llei. Escolti’m, perfecte. Perfecte. Ja ens agrada això. Ara, també li ho dic, no juguem a vegades a jocs de paraules, pensant en legalitats diferents i jo faré la meva... En fi, la legalitat és una, hi ha una jerarquia normativa, hi ha uns mecanismes legals per canviar-la, però no es poden desconèixer.

Tant és així que recordo que aquest Parlament, que va a provar, amb tota solemnitat i molta èpica, una resolució dient: «ja no accepto l’autoritat del Tribunal Constitucional», el primer que va fer quan el Tribunal Constitucional va cridar l’alto, és presentar-hi al·legacions. Per tant admetent l’autoritat del Tribunal. A nosaltres, com ens sembla bé, així ens agrada. I el que creiem que fem, en compliment del nostre deure envers aquesta institució i envers el poble del Catalunya, és assenyalar els riscos de desconèixer una legalitat que, finalment, si seguís per aquest camí, això jugaria en contra de les institucions catalanes, de l’autogovern de Catalunya i, en definitiva, de tots els seus ciutadans i ciutadanes. Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats. (Aplaudiments.)