SESIÓN PARLAMENT 26 OCTUBRE PSC

Miquel Iceta i Llorens 

Gràcies, senyora Forcadell. Senyor president, avui vostè ha dubtat, i potser encara dubta, i vull felicitar-lo per la valentia de dubtar. Només vostè pot prendre una decisió transcendent, i ha de calibrar, i només pot fer-ho vostè, quina opció és la millor. 

Vostè té la clau per acabar la legislatura d’una determinada manera que preservi les institucions d’autogovern que són de tots. Vostè ha de pensar si acabar aquesta legislatura amb una declaració d’independència en les actuals circumstàncies no seria altament perjudicial per a Catalunya. Vostè ha de pensar si desactivar el 155 és el millor que es pot fer. 

I, per tant, vull reconèixer-li la valentia de dubtar; de dubtar entre convicció i responsabilitat, entre el confort dels partidaris i la millor defensa dels interessos de tots. Sóc conscient, o crec ser-ho, de la solitud, la incertesa i les pressions de tota mena que està patint. I precisament per això vull fer-li aquest reconeixement abans d’iniciar una intervenció que en alguns moments pot ser dura, però que no voldria en cap cas que fos injusta. 

Com no ho podem saber del tot, aquest podria ser el darrer Ple de la legislatura i, per tant, abans d’entrar en matèria volia fer alguns comentaris sobre el balanç de la tasca de govern. I perdoni, president, amb la mà al cor, des del nostre punt de vista i des del màxim respecte, però aquesta legislatura ha estat un desastre total i absolut. 

Van començar malament: el candidat per la presidència anava amagat en el quart lloc de la llista de Barcelona. La CUP, llavors, es va negar a investir-lo com a president, i tenia tot el dret a fer-ho. I, llavors, vostè, en segona opció, va esdevenir president, sent el tercer de la llista per Girona. Van dir que les eleccions eren plebiscitàries, però molt pocs de vostès, de fet jo només en recordo un, van gosar admetre que havien perdut el plebiscit en els termes que vostès mateixos l’havien plantejat. 

I, perdut el plebiscit, mantenir l’objectiu que s’havien proposat era impossible. En negar-se a acceptar que no tenien prou suport per fer el que s’havien compromès a fer, varen cometre l’error que ha marcat la legislatura. I amb aquests inicis el fracàs era previsible. 

Tenim avui, crec, senyor president, una societat més dividida, una economia afeblida i un país més aïllat internacionalment. Tot plegat a causa d’un objectiu legítim, però equivocat, i una estratègia, des de la nostra opinió, també equivocada. Objectiu i estratègia continguts en aquella resolució del 9 de novembre de 2015, que ja va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, en un dels molts episodis fracassats de la legislatura. 

El que comença tan malament és impossible que acabi bé. Hem acabat anomenant «estructures d’estat» el que són instruments d’administració i de govern, pensant que un nom més solemne potser els donaria més prestància. Hem celebrat tantes jornades històriques que ja n’hem perdut el compte. 

I som on érem. Perdó: ara mateix estem a punt de caure al precipici. Per no saber vostès no saben si han declarat o no la independència, si ho faran avui o demà, si ho faran votant o cantant, a l’hemicicle o a l’auditori, si ho faran de debò o que només ho sembli. 

Sabem que tenen el text preparat, net i polit, i fins i tot signat per setanta-dos membres de la cambra, però, cregui’m, senyor president, almenys en la nostra opinió, com tot el que han fet vostès en aquesta legislatura, agafat amb pinces, fet de pressa i corrents, mal pensat, pitjor executat i mal acabat. 

Semblen haver oblidat aquell antic eslògan que deia «la feina mal feta no té futur» i també han oblidat que «la feina ben feta no té fronteres» perquè vostès estan obsedits en crear-ne una de nova, de frontera, en un gravíssim error. Cap àmbit de govern ha suposat cap innovació o cap avenç tangible. 

Potser ho serà, i així ho esperem, la renda garantida de ciutadania, però no gaire res més. El procés ha absorbit temps i energies, ha malbaratat recursos i no ens ha fet avançar ni un mil·límetre, ni com a país ni com a societat. I el país i tots nosaltres, senyor president, fem cara d’esgotats. 

Tant que ens agradava llegir premsa estrangera parlant bé de Catalunya i ara girem els ulls per no haver de llegir editorials de Le Monde o del Wall Street Journal que ens avergonyeixen, que són dos dels darrers que he llegit que, la veritat, no m’ha agradat haver de llegir. I sé que alguns ja estaran pensant que m’han de retreure que no faci crítiques al PP, però és que el nostre país no millorarà en res si no som capaços de fer primer el nostre propi examen de consciència. 

Els pecats del PP, i en Xavier García Albiol em perdonarà, com tothom sap, no tenen perdó de Déu. Però nosaltres hem de centrar-nos en el que és la nostra responsabilitat, no fer el joc de derivar sempre responsabilitats a uns tercers, sempre dolents, sempre malvats, que són els que expliquen les males notícies quan arriben. 

Nosaltres tenim un gran país, però hem tingut, senyor president, un pèssim govern, i això es paga. Un pèssim govern que es va equivocar en la tria de prioritats, que ha estat incapaç de corregir errors que resultaven del tot evidents, que cercava el xoc de trens, fins que l’ha trobat, deixant d’obtenir millores i resultats concrets que tant haguessin pogut beneficiar la ciutadania. President, jo li demano que compleixi almenys una de les promeses electorals. 

Van dir que només s’hi estarien divuit mesos; ja han passat amb escreix. Convoqui, doncs, les eleccions i que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, si així ho volen, puguin triar un altre rumb i un altre equip. Però, certament, avui hem vingut a parlar de la possible aplicació de l’article 155 de la Constitució, aquell article que ha de permetre obligar una comunitat autònoma a retornar a la legalitat quan de forma conscient o inconscient l’ha vulnerat. 

I pel que fa al nostre cas, des del nostre punt de vista, senyor president, sortir de la legalitat ha estat una actuació premeditada. De fet, la declaració, la resolució del 9 de novembre de 2015 així ho assenyalava. I vostès avui volen que parlem de les conseqüències d’aquest article, però em sembla que voldrien que n’oblidéssim les causes, i jo no penso fer-ho. 

Vostès saben, han de saber perfectament per què existeix el risc avui que s’apliqui a partir de demà l’article 155. L’origen no és altre que l’aprovació els dies 6 i 7 de setembre de la Llei del referèndum d’autodeterminació i de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Dues lleis aprovades de pressa i corrent, vulnerant el Reglament de la cambra, trepitjant els drets de l’oposició, liquidant l’Estatut d’autonomia, incomplint la Constitució i desobeint el Tribunal Constitucional. 

Ho van dir els lletrats de la cambra, que avui sembla que ens els tornarem tots a escoltar perquè han fet un dictamen molt crític sobre el contingut de la proposta concreta de l’aplicació de l’article 155 que el Govern del Partit Popular ha fet per tal que el Senat l’autoritzi. Però ja m’hauria agradat a mi que haguessin fet cas dels lletrats en aquell Ple de trist memòria. 

Ara tot són facilitats per accedir a l’informe sobre el 155, llavors tot eren dificultats per conèixer el criteri dels lletrats sobre l’abús que vostès van perpetrar. Tampoc van voler conèixer el parer del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre les dues lleis. Avui voldran que tots coneguem el criteri del Consell de Garanties Estatutàries sobre l’aplicació del 155. 

Però és que el consell de garanties, davant d’aquesta vulneració que estic denunciant, del Reglament de la cambra, i davant de l’atropellament dels drets de l’oposició, ens va senyalar el camí de recórrer al Tribunal Constitucional. 

Per cert, també ho ha fet el Síndic de Greuges en resposta a un escrit sobre aquesta qüestió que li hem adreçat. Mai no hagués pensat que els meus drets com a diputat estarien millor defensats per una institució d’àmbit estatal que no pas per les mateixes institucions catalanes. Vostès van aprovar dues lleis que sabien perfectament que escapaven les competències d’aquest Parlament. 

I, per cert, van liquidar l’Estatut amb setanta-dos vots quan per reformar-lo en calen noranta. Que també és la manera que tenen d’esquivar una gran veritat. I és que el problema no només el tenim amb el Govern espanyol, el problema el tenim entre nosaltres mateixos, els catalans, perquè no hi ha prou acord entre nosaltres per afrontar grans reformes i encara menys, des del meu punt de vista, la independència. 

Aquestes dues lleis han estat, lògicament, suspeses pel Tribunal Constitucional, i la primera d’elles definitivament anul·lada; l’altra ho serà també, sens dubte, com vostès saben perfectament. En aquesta sentència sobre la Llei del referèndum el tribunal manifesta de forma contundent tres tipus de problemes: substantius, competencials i procedimentals. 

És obvi que la llei que pretenia emparar un referèndum d’autodeterminació atemptava contra la mateixa substància de la Constitució, ni més ni menys que contra el seu article segon. És obvi que un parlament autònom, autonòmic no pot regular un referèndum, com ja sabíem per anteriors sentències del Tribunal Constitucional, i fins i tot ens ho havia dit el Consell de Garanties Estatutàries amb motiu de l’aprovació dels pressupostos d’enguany. 

És obvi que per assolir el seu objectiu varen saltar-se de mala manera els procediments. Un conseller va gosar dir: «No es va fer prou bé.» I vostè mateix en una ocasió va dir: «No teníem altra manera de fer-ho.» Bé, crec que la sinceritat, en aquest cas, no se li pot negar. Però malgrat que la Llei del referèndum havia estat suspesa, vostès van voler organitzar la jornada de l’1 de l’octubre. Una jornada que en cap cas era el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties, al que vostès i vostè, en primera persona, s’havien compromès. 

Fins i tot els seus convidats internacionals així ho van fer constar. El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible. Era una jornada viciada d’origen –viciada jurídicament, ja m’entén– i dificultada per l’acció dels poders de l’Estat que van intentar d’impedir la seva celebració. En aquest sentit vàrem lamentar i condemnar accions policials desproporcionades contra persones en l’intent d’evitar que poguessin participar en aquell acte de votació. 

I després vostès han volgut extreure de la jornada de l’1 d’octubre un pretès mandat democràtic que els habilitaria a declarar la independència i obrir un procés constituent, sense cap reconeixement internacional i sense cap suport.

Miri, no era legal, no. No podien fer-ho, no. Però, des del meu punt de vista, la raó fonamental per la qual no poden procedir com pretenen fer-ho és que no tenen una majoria de la societat que ho avali. Poden mirar vostès els resultats de la consulta del 9 de novembre de 2014 i veure com els que van votar «sí, sí» sumen 1.861.753 persones, poden veure com els votants de Junts pel Sí i la CUP sumats a les eleccions de setembre del 2015 són 1.966.508 persones, o com segons les dades proporcionades per vostès mateixos els votants del «sí» de l’1 d’octubre són 2.020.144 persones. 

En són molts i, com sempre he dit, els respectem absolutament un a un i tots junts, però no són majoria. El cens electoral a les eleccions electorals del 2015 era de 5.510.853, el «sí» a la independència no arriba al 50 per cent. 

Una minoria, per nombrosa que sigui, no pot imposar-se a la majoria, i més en el cas d’una decisió que requeriria, en opinió de molts i també en la meva opinió, una majoria àmplia, per la gran transcendència que té la decisió i pel seu caràcter irreversible. Quan vostès feien alegres i feliços els seus fulls de ruta, ens prometien a tots, independentistes o no, gairebé el paradís a la terra: una república, un nou país. 

Quan algú els deia que els bancs i les grans empreses es veurien obligades a marxar, vostès alçaven el crit al cel i deien que fèiem el discurs de la por. Si m’ho permet, president, que santa Llúcia els conservi la vista, i a ser possible els l’augmenti, perquè quin desastre. Els dos bancs, sis de les set empreses catalanes que cotitzen a l’IBEX i més de 1.300 empreses més. 

El vicepresident ens diu que no patim, que al cap i a la fi se n’han quedat moltes més i que aquestes potser tornaran. Miri, a qui volen enganyar? Estem parlant de moltes empreses, però en concret de les quaranta més grans que han marxat. Facturen per valor de 65.000 milions d’euros, la qual cosa representa el 30 per cent del PIB català.

I, per tant, jo els demano: no ho minimitzin, no insultin la intel·ligència dels catalans. Certament, han canviat les seves seus socials, però no l’activitat i l’ocupació. Però sabem que després de moure la seu social, moltes poden acabar movent la seu fiscal i més endavant part de la seva activitat. Qualsevol responsable polític sap que cal tenir activitat real al lloc en el que es té la seu social, i que Hisenda vigila especialment aquest aspecte, i el procés en aquest cas sí que és conegut: primer canvia la seu social, després l’alta direcció, després els serveis centrals i qui sap què més. 

En definitiva, els millors llocs de treball, els millor remunerats i els que prenen les decisions estratègiques. Sabem que a altres països processos similars han estat irreversibles, com ho mostra l’exemple de les empreses amb seu a Montreal que van marxar a Toronto i que ja no van tornar. Quebec no és independent, però ha perdut pes econòmic, i, per tant, una mala notícia que perjudica el conjunt de la població quebequesa.

Mirin, no és una bona manera de reduir el nostre dèficit fiscal sobre la base d’empobrir la nostra economia. Per tant, li dic amb cordialitat però amb fermesa: és millor que marxi aquest Govern que no marxin les empreses. 

També ens van dir que el món ens mirava i ens esperava, però des que el procés es va radicalitzar i es va accelerar hem pogut observar com les institucions europees i els governs dels països europeus desaconsellaven amb fermesa, amb moviments unilaterals i il·legals, tot considerant que el progrés d’Europa necessita més integració i no desintegració, més connexió i no més desconnexions i encara menys assentar un precedent. 

També ens van dir que el procés assegurava la convivència i que el referèndum que volia organitzar n’era la màxima garantia. Vostè mateix, senyor president, ha fet públiques reflexions sobre la necessitat de mantenir la convivència i d’evitar la fractura social, i són reflexions que compartim al cent per cent. Però malauradament, president, avui no podem negar la divisió i l’esquerda –no m’agrada dir «fractura», no m’agrada dir «ruptura» perquè sembla que estàs fent referència a una cosa irreversible–, però una ferida social és difícil de guarir. Un amic meu, sorneguer, em va dir: 

«Un dels grans èxits de l’independentisme és que mai hem vist tantes banderes espanyoles a Barcelona.» En fi, prengui-s’ho com..., literalment. Però és veritat que els processos de polarització acaben aixecant diferències i acaben produint aquestes esquerdes que després poden tenir conseqüències que ningú diu voler. 

La realitat pot ser tossuda, però és la realitat. El disseny d’un món sense gravetat és possible, però en el nostre món la llei de la gravetat és ineluctable. Vostès volen que parlem de les conseqüències de l’article 155, però volen escamotejar-ne les causes. I tampoc sembla –i ho dic, «sembla»– que estiguin disposats a que parlem de com impedir l’aprovació, per part del Senat, de l’autorització demanada pel Govern de l’Estat. 

Avui vostè, president, no hauria de ser aquí; que se m’entengui bé, físicament. Em refereixo que anés a un altre lloc, eh? No..., ja sé que a vegades... No, jo crec que aquest Ple no s’hauria hagut de celebrar avui i potser tampoc demà, president. 

A nosaltres ens hauria agradat veure’l avui –fins i tot, acompanyar-lo, si hagués calgut– al Senat. Des del primer debat de la legislatura, el 9 de novembre de 2015, els anem advertint sobre els riscos de posar les institucions catalanes fora de la llei. Normalment ho fem recordant que les institucions són de tots; Catalunya som tots i la Generalitat és de tots. 

I és per això que creiem que vostè hauria hagut d’anar al Senat a defensar les institucions d’autogovern i també, si fos el cas –que ens agradaria que així fos–, a demanar i oferir un diàleg polític. Em podrà dir que portem cinc anys sense diàleg i potser, aquest entorn, aquest moment no era el més propici, i no tindria arguments per rebatre’l, president, si em digués això. 

Però això no és raó suficient, des del nostre punt de vista, per defugir la seva responsabilitat com a president de la Generalitat de Catalunya. Com va dir Lincoln, diu: «Encara que sigui probable que perdis la batalla, això no t’ha de dissuadir per recolzar una causa que creus justa.» I per cert, president, recordeu que us vaig demanar per carta que ens rebéssiu als presidents dels grups parlamentaris abans de respondre per segona vegada el requeriment que li feia el Govern d’Espanya abans de demanar l’autorització del Senat per aplicar l’article 155. 

Ho vaig fer perquè creia que vostè tenia l’obligació de compartir amb nosaltres informació i criteris sobre una qüestió tan transcendental. La presidència de la Generalitat és una institució en si mateixa i ha d’assegurar la representació política i institucional del conjunt de la ciutadania. I, per tant, jo creia que abans de respondre aquell requeriment vostè estava obligat a conèixer les nostres respectives opinions. Em podrà dir, president, que prou que les coneixia, i tampoc li podria rebatre. La decisió final, en tot cas, era seva, mai no li he discutit. 

Però en un tema que posava en risc les nostres institucions d’autogovern, el nostre model econòmic i la convivència, valia la pena que vostè ens hagués consultat, però vostè va decidir no fer-ho. El requeriment no semblava, en principi, tan difícil de respondre. Era potser difícil de llegir, però de respondre no. 

Es tractava de dir per escrit, de la forma més clara i entenedora possible, si vostè o el Govern o el Parlament havien declarat la independència en la sessió del passat 10 d’octubre. Recordo clarament aquell debat, va ser un debat interessant, sorprenent des d’algun punt de vista. He llegit les transcripcions i fins i tot he anat a consultar l’acta de la sessió, no se m’hagués escapat algun detall. Allà no es va prendre cap acord. 

Per tant, ningú no pot dir que el Parlament de Catalunya, ni el Govern ni el seu president ha declarat la independència Fitxer 5 ni aquell dia ni els dies que han seguit. Ni amb la seva compareixença amb motiu de l’1 d’octubre ni en la seva compareixença de diumenge passat ni tampoc en la que ha fet aquesta tarda. 

Ja sé que algú em dirà «qui ets tu per dir què ha dit o què no ha dit el president?», però expresso la meva opinió. I crec que en aquest cas no és anecdòtic tot plegat, perquè d’això estem parlant. Pels motius que sigui, vostè va evitar respondre clarament, i en la segona carta va tenir la sinceritat de dir «no s’ha votat la independència, però pot passar en qualsevol moment». Jo crec que tanta sinceritat pot honorar-lo des del punt de vista personal, però des del punt de vista polític va ser un absolut desastre. 

Perquè llegida per altres, potser no amb els seus ulls ni amb la seva mentalitat, van entendre que se situava sobre la taula una amenaça que no podien suportar. El paper ho aguanta tot però les persones, no. Com vol, doncs, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155? Perquè vostè en les seves cartes també feia el que és legítim com a posició política, però que l’altra part – permeti’m que parli així– considerava de forma molt diferent. 

Vostè deduïa un mandat democràtic d’un referèndum que l’altra banda i jo considerem il·legal, convocat d’acord amb una llei que havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional i que, ho torno a dir, ningú en el món ha avalat. Com vol, en aquesta circumstància, que el Govern d’Espanya no demani l’aplicació de l’article 155? Però vostè encara té l’oportunitat d’evitar que s’apliqui aquest article. 

Pot fer almenys dues coses, i segur que moltes més que jo no arribo a imaginar. Una: convocar les eleccions al Parlament de Catalunya d’acord amb la legalitat vigent; entre altres coses perquè si convoca les eleccions al Parlament d’acord amb la legalitat vigent, tal com han fet tots els seus predecessors, fins i tot l’anterior, que parlava d’eleccions plebiscitàries, però les va convocar conforme a la legalitat vigent, estaria deixant clar, per passiva, que no considera que les previsions de la suspesa Llei de transitorietat jurídica estiguin vigents. 

Per què? Perquè el procés electoral seria supervisat per la junta electoral i no per la sindicatura electoral recollida en la Llei de transitorietat. Per tant, vostè, de forma indirecta, estaria demostrant que les institucions catalanes es mantenen en la legalitat. La segona opció, des del meu punt de vista, és més interessant. Vostè podria haver anat al Senat a dir tot el que tingués per convenient, i a més afegir dos elements, òbviament si vostè els compartís. 

El primer, reiterar que la independència, tot i que és el seu legítim objectiu polític, no ha estat ni declarada ni proclamada. Podria afegir que vostè i el Govern que presideix estan disposats a iniciar un diàleg polític per resoldre el problema que tenim entre mans, sense cap mena d’apriorisme. En aquestes condicions és molt probable que el Senat accedís a no posar efectivament en marxa el mecanisme del 155 en benefici del diàleg polític. 

Vostè em podrà dir, i jo no estic en condicions de desmentir-lo: «No en tenim cap garantia.» Els socialistes ja hem dit que donaríem suport a aquesta possibilitat, i fins i tot hem presentat una esmena en aquest sentit; una esmena que diu –perdoneu, el llenguatge és, suposo, el que correspon–: 

«La entrada en vigor de las medidas previstas en el acuerdo del Consejo de Ministros y aprobadas por el Senado se suspenderá si el presidente de la Generalitat de Catalunya, antes de la vigencia de las mismas, hiciera uso de las facultades que le otorga el artículo 66 del Estatuto de autonomía de Cataluña para decretar la disolución anticipada del Parlament y para la convocatoria de elecciones autonómicas que se celebraran conforme a lo establecido en el artículo 56 del Estatuto de autonomía de Cataluña, en la disposición transitoria IV del Estatuto de autonomía de Cataluña, de 1979» –aquí es deuen haver equivocat, o potser no– «y las normas correspondientes a la Ley orgánica del régimen electoral general y las demás disposiciones legales de aplicación.» 

Per tant, si això fos aprovat i vostè volgués, encara té dema per decidir la convocatòria. És la seva decisió. Òbviament si s’obrís el diàleg polític potser no caldria ni l’aprovació d’aquesta esmena ni del text legal. I si s’obrís el diàleg polític no tindria cap mena de sentit que s’hagués d’aplicar el 155, com tampoc no ho tindria que el seu Govern, de cop i volta seguís fent passes cap a la independència. 

Ara faré una pirueta potser i vostè me la perdonarà, jo crec, per la relació que ens tenim. He dit «vostè podria haver anat», i per què no rectifiquem el temps verbal? Vostè encara pot anar al Senat, pot anar-hi demà. Jo l’hi dic, sé que és difícil, sé que potser després d’haverli fet l’elogi del dubte ara l’estic convidant a..., en fi a un episodi molt truculent. Però jo..., si vostè decidís anar-hi jo l’acompanyaria. Jo l’acompanyaria. (Aplaudiments.) Jo l’acompanyaria sabent que probablement el seu discurs no m’agradaria. Segur. Segur. 

No sé si ens n’aniríem fins al Decret de la Nova Planta, fins aquí..., però sé que en el discurs jo hi trobaria alguns elements de discrepància o molts. Però si vostè volgués anar al Senat a demanar i oferir sincerament diàleg polític em trobaria al seu costat. Ja sé que estem sempre en l’últim moment. Sempre estem que no arribem, sempre estem ajornant. 

«Ara no, una hora o mitja hora, a veure si arriba aquella trucada, aquella carta, aquell gest...» Tant de bo haguessin arribat. Però jo no em puc rendir, i crec que vostè tampoc, fins al darrer moment. (Aplaudiments.) Vostès tenen amb el Tribunal Constitucional una relació, diríem, conflictiva. Però, escolti’m, el 155 serveix per restaurar la legalitat, per restituir l’Estatut, per recuperar el normal funcionament de les institucions... 

Això requereix que vostès diguin que hi ha dues lleis que va aprovar aquest Parlament però que no estan vigents. Però, escolti’m, tampoc és tan difícil fer-li cas al Tribunal Constitucional. Si vostès el fan sovint. Per exemple, recordin que hi havia convocat un ple el 9 d’octubre amb un enunciat. El nostre grup, intentant guanyar un dia, cosa que vam aconseguir, vam recórrer, el Tribunal Constitucional els va dir «aquest Ple amb aquesta formulació no es pot fer» i vostès ho van acceptar. 

Es va fer el Ple el dia 10 amb un altre enunciat. Bé, vostès també han fet cas quan els han tret un grup parlamentari al Senat, han reclamat al Tribunal Constitucional i els ha donat la raó. Per tant, vostès amb el Tribunal Constitucional, doncs, depèn. «Si ens donen la raó, bé. A vegades no ens la dona, però també li fem cas.» Per què no fer-ho aquesta vegada? 

Vostès tenen el costum sa de recórrer al Tribunal Constitucional quan consideren que les competències de la Generalitat són vulnerades. I estan en el seu dret. I fan bé de fer-ho. De fet, m’he mirat les estadístiques i de la meitat dels recursos de les comunitats autònomes..., la meitat són corresponents a la Generalitat de Catalunya. Per tant, escolti’m, el Tribunal Constitucional és el Tribunal Constitucional. 

Són dotze fills de son pare i de sa mare, idees diferents, dos catalans, un proposat, proposada per Convergència i Unió... Ho dic perquè la desqualificació total, absoluta, general, eterna del Tribunal Constitucional no té gaire sentit. Per cert, sempre que ha fet des de l’any 2013 resolucions sobre Catalunya ho ha fet per unanimitat. 

També ho ha fet per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries dient que les lleis aprovades els dies 6 i 7 no ho haurien d’haver estat mai. Per tant, si vostè o el seu Govern o la majoria parlamentària en què es sustenta no accepta ja la legalitat constitucional i estatutària l’aplicació del 155 és inevitable. 

Podem donar-hi tots plegats els voltes que vulguem però els mecanismes..., els constitucions tenen aquest tipus de mecanisme quan alguna comunitat autònoma se salta la llei. És el cas de les constitucions com a mínim d’Àustria, Alemanya, Portugal, Suïssa, Itàlia i els Estats Units. Jo no m’atreveixo a entrar en el detall de l’autorització que es demana. 

Temps n’hi haurà i això acabarà al Constitucional, que no sempre dona la raó a una de les parts. No em faci que li recordi la LOAPA, per exemple, on precisament ens vam poder beneficiar d’una figura que ara no existeix, que és el recurs previ. 

Però aquí estem davant d’un cas molt diferent a l’altre, a l’únic precedent que hi d’aplicació de l’article 155. La Comunitat Autònoma de Canàries volia no aplicar una normativa europea, el Govern d’Espanya l’hi va requerir i finalment per la via del diàleg ho van resoldre. Aquí no estem davant d’una vulneració puntual. 

Aquí estem davant d’una decisió que situa objectivament i de forma volguda les institucions catalanes fora del marc estatutari i constitucional. Per tant, o respectem la legalitat vigent o no, i si la respectem, i diem «respectar-la», no cal aplicar el 155. 

Si no la respectem, no hi ha més remei i la seva aplicació és inevitable. Acabo, senyor president. Evitar l’aplicació de l’article 155 està en les seves mans i pot comptar amb nosaltres per fer-ho. Anant al Senat a demanar i oferir diàleg o convocant eleccions al Parlament –demà encara té temps– en aplicació de la legalitat estatutària i de la LOREG. 

I acabo amb una cita de John Kenneth Galbraith, perquè he pensat que avui no he fet cites, que va dir: «Encara que tota la resta vagi malament, sempre ens podem assegurar la immortalitat cometent algun error espectacular.» Jo espero que ningú no cometi un error espectacular que pagaríem tots els catalans i les catalanes. President, vostè té la potestat de convocar i fent-ho pot preservar les institucions d’autogovern. L’hi prego, faci-ho.

Moltes gràcies. (Aplaudiments.)